Continuació Aigues encantades

La Cecília ja ha marxat i els seus pares es troben a casa abatuts.

AMAT (al Mossèn): No entenc quina classe de persona es pensa que és aquesta noia, li dóna igual tot el que li digui el seu pare, i això no ho puc consentir!
JULIANA: Has d'entendre la teva filla!
AMAT: La meva filla ha marxat sense voler res de nosaltres, que passa que nomès vols posar-te de part d'ella?
JULIANA: No! Només vull que et donis compte de tens una filla amb una edat, i que ha de prendre les seves decisions ella mateixa. I no em fico a la seva banda, es la meva filla i sempre estaré de part seva, encara que no m'agradi el que faci, perquè l'estimo. O es que tu no l'estimes?
AMAT: Si l'estimo!
JULIANA: Doncs no ho sembla, fas veure que la vols per obeir-te i això no pot ser així. Ja és grandeta per fer el que vulgui i no ha d'estar sotmesa a ningú.
AMAT: M'és igual el que pensis, jo tinc les idees ben clares i tu hauries de pensar igual que jo!
JULIANA: Ja estic farta de que diguis tot el que he de fer, tot el que he de dir... I això ja no ho consentiré mai més a la vida! Si de veritat m'estimes, hauries d'adonar-te que no em tractes com una donaa i hauries de canviar.
AMAT: Jo mai canviaré la meva manera de pensar i actuar! Qui et creus per dir-me que canviï?
JULIANA: La teva dona! La que ha compartit amb tu molts moments a la vida i a la que hauries de tractar molt millor! Saps què? Ja estic farta! No pensó aguantar més el teu menyspreu! Marxo d'aquesta casa per sempre. Fés el que tu vulguis, actua a la teva manera, però mai més jo et recolzaré.
AMAT: Però què dius? No diguis bestieses dona!


(La Juliana entra a l'habitació molt enfadada, agafa la roba necessaria i els seus objectes personals i els fica en una maleta. A continuació agafa uns pots de conserva de la cuina i també se'ls guarda. La pobre dona agafa la seva jaqueta i es prepara per sortir d'aquella casa per sempre.)

JULIANA: Ja sé que a partir d'ara ningú em veurà com abans, sé que parlaran de mi perquè això no esta gens vist en aquest poble... Però no aguanto més! Marxo amb la meva filla a la ciutat, on la vida allà será molt millor.
AMAT: Si? I com et penses guanyar la vida?
JULIANA: A tu no et necessito jo ja m'afanyaré i amb la Cecília tindré una vida molt més bona que amb tu! Que vagi bé Pere...