diumenge, 13 de desembre del 2015

CONTINUACIÓ D'AIGUES ENCANTADES

Ja han passat sis mesos des de que la Cecília va marxar a la ciutat amb el Foraster.
Ens trobem a la universitat de la Cecília.
VERGÉS: (cridant) Cecília!
CECÍLIA: (sorpresa) Que fa vostè aquí?
VERGÉS: He vingut a buscar-te, necessito la vostre ajuda.
CECÍLIA: No crec que em necessiteu, ja us les apanyeu vostè sol al poble.
VERGÉS: No es cert això, des de que el Foraster i tu vau marxar del poble les coses s’han descontrolat massa. La vostre mare es passa el dia plorant i sense sortir de casa, mentrestant el vostre pare s’ha tornat més seriós i no ens permet fer res. A més al poble fa temps que no plou i els veïns estan nerviosos i enfadats, volen que torni el Foraster ja no creuen en els precs al senyor perquè plogui. I jo Cecília et necessito a tu, hauria d’haver marxat amb tu quan m’ho vas demanar. Encara estic a temps?
CECÍLIA: Ho sento, però ja no m’importa el que passi al poble o a la meva família. Em van fer molt de mal amb les seves paraules i els seus actes. Respecte al Foraster si tens alguna cosa que dir digueu-li a ell. Jo no penso fer-me càrrec de res relacionat amb el poble o amb la meva família. He començat una nova vida que m’agrada i no tornaré enrere. I Vergés jo mai us obligaré a res, però si voleu marxar del poble per estar amb mi no ho feu. Sincerament crec que feu més falta al poble, la gent us necessita.
De sobte arriba el Foraster
FORASTER: Vergés que feu vostè aquí? Com van les coses al poble?
VERGÉS: Doncs precisament d’això parlàvem, he vingut a demanar-li que torni.
FORASTER: No estic segur de que vulgui tornar, després de com em vau tractar...
VERGÉS: Ja he parlat amb el poble i estan tots d’acord amb que torni i ens ajudi. No s’ho demanaria si no estiguéssim en una situació extrema.
FORASTER: D’acord tornaré, però si algú em falta al respecte marxaré i no tornaré mai mes. Cecília ens acompanyaràs?
CECÍLIA: Ho sento però no, després del que va passar i de que la meva família no s’interessés per mi jo no tinc cap lloc al que tornar.
El Foraster i el Vergés marxen cap al poble. La Cecília es queda a la ciutat.

divendres, 11 de desembre del 2015

Continuació Aigues encantades

La Cecília ja ha marxat i els seus pares es troben a casa abatuts.

AMAT (al Mossèn): No entenc quina classe de persona es pensa que és aquesta noia, li dóna igual tot el que li digui el seu pare, i això no ho puc consentir!
JULIANA: Has d'entendre la teva filla!
AMAT: La meva filla ha marxat sense voler res de nosaltres, que passa que nomès vols posar-te de part d'ella?
JULIANA: No! Només vull que et donis compte de tens una filla amb una edat, i que ha de prendre les seves decisions ella mateixa. I no em fico a la seva banda, es la meva filla i sempre estaré de part seva, encara que no m'agradi el que faci, perquè l'estimo. O es que tu no l'estimes?
AMAT: Si l'estimo!
JULIANA: Doncs no ho sembla, fas veure que la vols per obeir-te i això no pot ser així. Ja és grandeta per fer el que vulgui i no ha d'estar sotmesa a ningú.
AMAT: M'és igual el que pensis, jo tinc les idees ben clares i tu hauries de pensar igual que jo!
JULIANA: Ja estic farta de que diguis tot el que he de fer, tot el que he de dir... I això ja no ho consentiré mai més a la vida! Si de veritat m'estimes, hauries d'adonar-te que no em tractes com una donaa i hauries de canviar.
AMAT: Jo mai canviaré la meva manera de pensar i actuar! Qui et creus per dir-me que canviï?
JULIANA: La teva dona! La que ha compartit amb tu molts moments a la vida i a la que hauries de tractar molt millor! Saps què? Ja estic farta! No pensó aguantar més el teu menyspreu! Marxo d'aquesta casa per sempre. Fés el que tu vulguis, actua a la teva manera, però mai més jo et recolzaré.
AMAT: Però què dius? No diguis bestieses dona!


(La Juliana entra a l'habitació molt enfadada, agafa la roba necessaria i els seus objectes personals i els fica en una maleta. A continuació agafa uns pots de conserva de la cuina i també se'ls guarda. La pobre dona agafa la seva jaqueta i es prepara per sortir d'aquella casa per sempre.)

JULIANA: Ja sé que a partir d'ara ningú em veurà com abans, sé que parlaran de mi perquè això no esta gens vist en aquest poble... Però no aguanto més! Marxo amb la meva filla a la ciutat, on la vida allà será molt millor.
AMAT: Si? I com et penses guanyar la vida?
JULIANA: A tu no et necessito jo ja m'afanyaré i amb la Cecília tindré una vida molt més bona que amb tu! Que vagi bé Pere...

dimarts, 1 de desembre del 2015

QUADRE MODERNISTA DE SANTIAGO RUSIÑOL

"El Jardí abandonat"




El quadre Jardí Abandonat de Santiago Rusiñol, va ser el que més hem va agradar, per la combinació de colors que en fa, per el paisatge de fons.
Sembla un pati d'una casa o d'un gran edifici, on es pot trobar una font, jardí...
es un quadre molt bonic i que a més a més el podem veure a la vida real, ja que és molt comú, la varietat de color la ha fet perfecta baix el meu punt de vista.

El quadre l'he triat bàsicament perquè apart que m'ha agradat molt, hem porta molts bons records. 

JULI VALLMITJANA: AUTOR TEATRAL MODERNISTA

Va néixer a Barcelona, 1873 i mort en gener del 1937. Va ser un orfebre, escriptor i dramaturg català, un modernista a ultrança. treballa en els camps de la pintura, l'orfebreria i la literatura, crea permís esportius. En les seves novel·les, Juli Vallmitjana ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Argenter de professió.

La Xava

"Passats aquells dies de trasbals dels mariners aquella barriada va quedar ensopada com sempre. Totes aquelles coloraines de banderes i vestits vermells, blaus i blancs havien desaparegut, tornant a regnar-hi aquella quietud trista, i de tant en tant una fumarada disipaba el sol, com si aquell fum fos el mantell de la tristesa. Sols se sentia la remor melancólica, com si tot plegat harmonisés un conjunt de planys, els sospirs de la misèria que estrangula aquells pobres sers desgraciats de tota mena que, oprimits per la indiferència, s'asfixien en aquell ambient perniciós. Cada cant és el ronc de l'agonía, cada rialla és el gest de la mort."

Novel·la que Juli Vallmitjana (1873-1937) va publicar el 1910 a la llibreria L'Avenç de la Rambla de Catalunya de Barcelona.  Malgrat ser un èxit entre els lectors, les sectors benpensants de la cultura del moment la van rebutjar i la van menysprear, tant pel contingut com per la forma.

La Xava se situa en els barris més pobres de Barcelona (els de sota Montjuïc que, segons l'autor, són els únics de la ciutat amb caràcter). Així, els seus protagonistes són les prostitutes, els lladres, els mangants... Una marginalitat que l'autor coneixia de primera mà i de la qual no es feia ressò la literatura burgesa de la primera dècada del segle XX, a cavall del Modernisme i del Noucentisme. D'altra banda, Juli Vallmitjana tenia una prosa excessivament matussera, massa plena d'incorreccions gramaticals per als ulls dels acadèmics.




Retrat de Juli Vallmitjana
Foto Enciclopèdia Catalana